El que verdaderament destaca d’aquest Woyzeck és la coherència i l’eficàcia notable de la posada en escena de Carles Alfaro, la música immersiva de Joan Cerveró i les imatges projectades imbricades entre les paraules, la atmosfera furtiva, els espasmes, la misèria, la humilitat i l’amor: una por concentrada i imprecisa que es desplega fins a convertir-se en una angoixa sense límits.

(…) Aquesta agrupació de talent donava com a resultat una obra d’una gran cohesió estética (…) Carles Alfaro demostrava ser un director molt atent als moviments significatius i les transicions escèniques, amb un sentit del ritme molt desenvolupat. El crític Herreras va acabar una ressenya amb aquestes paraules: “Cal assenyalar, doncs, que el reduccionisme de l’adaptació ha quedat superat per la posada en escena més pensada i més excitant que des de fa molt de temps s’ha fet en esta ciutat”. Sincerament, crec que tenia raó. El muntatge, en conjunt era brillant, molt efectiu i, per moments, conmovedor.

Enric Sòria. “El cas Woyzeck” Del llibre Moma Teatre. 1982-2002 VINT ANYS DE COHERÈNCIA. Edició de Josep Lluis Sirera. Ed. Bromera.

REPARTIMENT

PEP RICART
EMPAR CANET
CRISTINA GARCIA
PACO ZARZOSO
JOAN BERTRAN
JOSEP M. ALBERT

EQUIP ARTÍSTIC

Direcció i espai escènic: Carles Alfaro
Música: Joan Cerveró
Il·luminació: Alfons Barreda
Vestuari: Maribel Lozano amb la col·laboració de Cornejo
Coordinació rodatge: Joaquin Hinojosa
2on operador: Rafa Alonso

Va rebre el PREMI A LA MILLOR DIRECCIÓ  DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA. 1993

PREMI A LA MILLOR DIRECCIÓ PER L’ASSOCIACIÓ DE DIRECTORS D’ESCENA. 1993