METRO
1993
De Paco Sanguino i Rafael González
Versió valenciana de
Heike Van Lawick i Enric Sòria
Estrenada en la Sala Arniches, de Alicante.
Sala Olympia, de Madrid.
SINOPSI
“L’obra de González i Sanguino és açò: un joc subterrani en el qual els dos protagonistes, un home i una dona, van desenvolupant els moviments, llançant els daus, segons normes no establides prèviament. Cada frase que diuen pot ser una mentida, una veritat a mig fer o una veritat disfressada. L’acció, que podria fer pensar en una estructura de caixes xineses o nines russes, és més aviat, un combat dialèctic en el qual les paraules no serveixen per a evidenciar el desig, sinó per a ocultar-ho. El resultat, clar, no podria ser un altre que el de match nul.
Carles Alfaro ha sabut arbitrar aquesta baralla entre dos aguerrits boxadors, Juli Cantó i Helena Peydró, amb gran elegància. La seua presència sembla no notar-se, però està allí, fins i tot en la concepció d’eixe magnífic ring que és la suposada estació de Glorieta. Muntatges com aquest, i uns altres que actualment estan recorrent la nostra geografia, ens confirmen que hi ha una nova generació disposada a prendre el relleu, que el teatre segueix viu.”
Nel Diago, Cartelera Turia.
“Una estació diàfana, funcional, moderna, sense història. Un marc que accentua el caràcter un poc irreal i extemporani de la trobada i en el qual res, excepte el pas dels trens (ben resolt mitjançant el so i un joc de llums molt intel·ligent), interromp el combat dialèctic dels personatges, que, d’altra banda, apareixen caracteritzats per mitjà del vestuari: Ella senzillament elegant amb la gavardina clara i les ulleres de sol; Ell intentant ser pulcre, però exhibint un mal gust evident amb la jaqueta verda encreuada i la corbata amb ratlles. N’hi ha prou a veure com vesteixen per a fer-se una certa idea de com són.
Un altre aspecte interessant és l’ús de la música. Eixes falques que assenyalen les ruptures i que contribueixen a crear climes especials. Música de jazz preferentment. (…) Substituïm frase, paràgraf, pàgina, capítol i llibre per espai escènic, il·luminació, vestuari, música i interpretació i tindrem el modus operandi, la clau d’aquesta posada en escena singular i irrepetible.”
Nel Diago. Vint anys de coherència. Moma Teatre 1982-2002. Ed. Bromera.
REPARTIMENT
Juli Cantó
Helena Peydró
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció: Carles Alfaro
Dramatúrgia: Carles Alfaro i Paco Sanguino
Ajudant de direcció: Empar Canet
Espai escènic: Carles Alfaro
Realització d’escenografia: Caltinox i Akaba
Vestuari i atrezzo: Maribel Monleón i Maribel Peydró
Coordinació técnica: Joan Falcó
Tècnic de so: Toni Sancho
Cartell Moma Teatre sobre una fotografia de Francesc Vera
Ajudant de direcció: Marina Diago
Producció: Joan Carles Dauder i Toni Benavent
Col·laboració de: Joan Cerveró, Alfaro Hoffman, William V. Barber, Adrià Pina, Antonio Serra, Paco Carbonell, Dodinuf S.A., i Ferrocarrils de la Generalitat.
Va rebre el PREMI AL MILLOR ESPECTACLE DE L’ ASSOCIACIÓ D’ESPECTADORS D’ALACANT. 1994
PREMIS AL MILLOR ACTOR, JULI CANTÓ; MILLOR TEXT, PACO SANGUINO I RAFAEL GONZALEZ; MILLOR DIRECCIÓ DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA. 1995.
GALERIA D’IMATGES
