SINOPSI

En un país indeterminat, la Policia ha detingut a un terrorista. Alias José K.

José K no té cap inconvenient a reconèixer que odia a la Humanitat en ple. Reconeix també que acaba de col·locar una bomba de gran potència en una plaça on s’està celebrant una concentració multitudinària, un míting polític on participara el president en tan sol mitja hora; però es nega a dir en quin lloc concret l’ha posat i a quina hora ha fixat el mecanisme de rellotgeria que detonarà l’artefacte.

Què fer? Posar-se a cercar la bomba? Per descomptat. Però les possibilitats de trobar-la a temps són mínimes. Tractar de desallotjar la plaça? Ni tan sols se sap si hi hauria temps. A més, el recinte té entrades estretes: el pànic podria provocar un devessall que acabaria per causar més víctimes que la pròpia bomba.
El dilema és aquest: d’un costat, José K, un personatge abjecte, anti-social; de l’altre, desenes de vides humanes innocents. No és aquest un cas en què la tortura està més que justificada?

Però, és lícita la tortura, en aquest cas, per evitar la massacre?

Quan abans hem escoltat a un terrorista?; qui s’hauria atrevit a presentar a algú que sembra el terror i deixar-li parlar? Però escoltar-li no significa acceptar-li. Significa intentar conèixer l’origen d’uns actes que entenem aberrants… Conèixer la pulsió i objectius que s’amaguen després de l’ésser humà que provoca el terror, no és indispensable per combatre-ho?

Independentment del debat sobre si la tortura és eficaç o no, que el text de Javier Ortiz voreja, aquest ens llança preguntes directes: Què fem, justifiquem l’ús de la tortura? És lícit aplicar-la per evitar un mal major? Si responem que sí és que creiem en la tortura i estarem justificant una menuda esquerda que l’empare. Cert que és dur, però i el que és correcte és demanar a José K. que no se’l torture. Ni a ell ni a ningú.

Acceptar la tortura en el cas extrem de José K. és, de fet, admetre-la sempre. Perquè, en funció de quin criteri s’accepta? En el del ben superior, òbviament. Es tracta de fer un mal menor per obtindre un ben superior. Però aquesta no és l’excepció, sinó la norma principal de la tortura. Els qui torturen gairebé sempre creuen que ho fan per aconseguir alguna cosa que és bo per a la col·lectivitat. La societat que accepta la tortura deixa la determinació de l’excepcionalitat en mans dels torturadors i els seus caps.

Hauran de ser ells -qui  si  no?- els que  decideixen, segons la seva jerarquia de  criteris, que tal o qual cas és prou greu com per tirar endavant recolzant-se en aquest  respatller social. Per això, avalar la tortura,  en segons quin cas, equival a avalar-la (sempre), en qualsevol.