LA COMPANYIA

Moma Teatre és una companyia teatral fundada a València en 1982 pel seu actual director artístic Carles Alfaro: format com a actor a València, Madrid, Oslo, Londres, Nova York…; és diplomat en Direcció Escènica per la British Theater Association Directors de Londres. També dramaturgista, escenògraf i il·luminador.

Des del seu origen, la companyia ha presentat, fins al dia de hui, més de 30 espectacles; la majoria dirigits pel propi Alfaro. Les produccions de la companyia es realitzen en valencià exceptuant aquelles que es fonamenten sobre textos originàriament en castellà; com és el cas de l’últim espectacle “José K, torturado”, dramatúrgia sobre textos del periodista Javier Ortiz. Les produccions en valencià, es realitzen igualment en castellà quan giren arran de l’Estat.

L’activitat de la companyia es regeix per una vocació inequívocament de teatre públic des de la iniciativa privada. És a dir, un compromís amb el rigor tant en l’elecció dels textos a abordar com en el tracte a la paraula en la interpretació. La seua singularitat no recapta en una elecció determinada sobre un repertori determinat, siguen clàssics o contemporanis, sinó en el tractament dramatúrgic (“ara i ací”) sobre els projectes, siguen al seu origen materials textuals teatrals o no, siguen propis o culminant en exploracions cap a gèneres com el teatre-documenta. Sempre a la recerca d’un llenguatge propi amb l’objectiu de parlar de les qüestions i preocupacions de l’ésser humà de hui. Tot açò en una progressiva atenció a la paraula sent la dramatúrgia actoral l’eix inspirador tant ètic com a estètic.

Moma Teatre comença la seua història en 1982, amb la iniciativa de Carles Alfaro (València, 1960) d’un acostament al teatre des de l’exploració, més proper a la tradició contemporània europea; un camí que els membres de l’anomenat “teatre independent” d’eixe moment no havien tingut la possibilitat de viure. No obstant açò, el primer muntatge d’aquest grup, cridat inicialment La Moma – dansa popular valenciana en la qual vuit ballarins representen la lluita entre la virtut (la Moma) i els set pecats cabdals o vicis (els Momos) – va ser “El Knack” d’Ann Jellicoe, una obra simbòlica de la joventut dels seixanta, dirigida per l’argentí Martín Adjemián. En 1983, en el muntatge següent, “El malalt imaginari”, s’adapta un clàssic de Molière, i en aquest cas Alfaro assumeix, per primera vegada, la direcció escènica de l’espectacle. Després d’aquest muntatge, Alfaro decideix desplaçar-se a Londres per a seguir formant-se i és, en 1984, quan és diplomat com a director escènic per la British Theatre Association. La primera obra que va estrenar després de la seua tornada de Londres va ser “El Muntaplats” en 1985, de Harold Pinter, un dels seus autors de referència i revisitada en muntatges posteriors de Moma amb diferents actors.

La recerca d’una seu, d’un espai propi, va formar des de l’origen part de les necessitats de la companyia: Primer Laboratori Moma; una antiga masia en plena horta.  En una etapa posterior es va materialitzar públicament en la creació de la sala Atelier Moma, un centre de creació teatral a una nau al carrer Padre Rico de València. La seua primera experiència amb aquesta perspectiva de “obrador”, es va dir “Cel enllà, tot són vinyes!”, estrenada en 1988, versió lliure de textos de Ghelderode. Aquella pràctica va cridar l’atenció en determinats sectors, que van descobrir un punt sòlid en un paisatge com era el teatre valencià en aquest moment, mancat de realitats consolidades. Després d’aquest treball, es va estrenar una exploració pròpia sobre la infantessa, “Inèrcia”, en 1989; i la innovadora creació col·lectiva sobre el voyerisme de les solituds en una comunitat de veïns, “Basted”, en 1990. Va sorprendre el seu estil teatral a partir d’un surrealisme poètic elaborat on es conjugaven diferents llenguatges: cinematogràfics, coreogràfics, de partitura escènica i plàstica. Va ser el primer reconeixement més enllà de la nostra ciutat sent seleccionat per a la Expo 92 de Sevilla.

En la dècada dels 90, en 1992, es va estrenar “El cas Woyzeck”, que va marcar un punt crucial en la història de Moma, i on a més d’un concepte escènic expressionista, s’uneixen els elements segell de la companyia: plàstica, dramatúrgia, etc. Va suposar el primer reconeixement tant nacional com a internacional sent seleccionat en el Festival Tàrrega com en el Festival Firenze d’Itàlia. I la primera gira llarga i extensa de la companyia recorrent les principals capitals de l’Estat. També reconegut amb el PREMIO ADE 1993 (Associació de Directors d’Escena) per “El cas Woyzeck”.

Comença a configurar-se el vertader segell de la companyia: repertori selectiu però obert, ja que se succeeixen textos clàssics com a contemporanis o propis; sent la seua vertadera singularitat el tractament dramatúrgic a la recerca de la seua contemporaneïtat que s’exerceix sobre els materials textuals triats; siguen la seua naturalesa clàssica, contemporània o pròpia.

La companyia aposta per dramaturgs contemporanis valencians de la seua generació: “Metro” (1993) de Paco Sanguino i Rafael González; “L’urinari” (1996) de Paco Sanguino; i “Umbral” (1997) de Paco Zarzoso. Altres muntatges d’aquesta etapa són la col·laboració amb la companyia de l’escriptor valencià Manuel Vicent encarregant-li un projecte com “Borja-Borgia” (1995. Coproducció amb el Centre Dramàtic de Catalunya), i la suggestiva “Càndid” (1995. Coproducció amb el Talleret de Salt de Girona i estrenada en castellà en el Teatro de la Comedia, en la programació de Marsillach com a director de la Cia. Nacional de Teatro Clásico), a partir del clàssic de Voltaire. El nostre més extens treball, d’una durada de tres hores d’espectacle, després de més de 4 mesos d’assaigs a Girona… També es va convertir en una obertura d’horitzons nous de complicitats, residències artístiques…

Després d’anys de múltiples gires, la companyia sent la necessitat de compartir amb la ciutat de València certa maduresa i fer realitat la seua ancestral necessitat d’establir una relació directa amb el públic i instaurar un centre de recerca estable on generar els seus projectes.

En 1994 es convertirà en realitat la nova seu de Moma Teatre al carrer Argenter Suárez: ESPAI MOMA.  I és en 1998 quan, finalment, la sala obri les seues portes de manera definitiva. S’inicia una etapa d’intensa producció i exhibició durant les següents 5 temporades, fins a l’any 2003.

En la primera temporada 1998/99 es recupera la producció “Càndid” ja que desgraciadament no va poder ser vista a València en el seu moment. Es realitza “Varietés a la cuina”, un homenatge al gènere de la revista (en la València, en temps de la República, van existir més de 30 locals de varietats) amb un treball de recuperació de 8 artistes (rapsode, vedette, chanssonier, parella còmics, ballador, pianista, coplista…), dels anys 50, 60, 70… (La mitjana de la troupe era de ¡75 anys!; sent el chanssonier de 92 anys….) Una dramatúrgia a partir d’un càsting de més de 30 artistes majors de 65 anys i d’entrevistes, enregistraments…

A partir de l’any 2000, descobrim les impressionants entrevistes de “Nascuts culpables”, un gran pas endavant en el reconeixement estatal de Moma Teatre. Basat en unes entrevistes reals, realitzades pel periodista jueu Peter Shirovsky, a fills, néts, descendents de nazis que van participar, d’una manera o altra, en el genocidi en els camps de concentració nazis. Testimonis de persones que, fins al dia de hui, pateixen les conseqüències de “aquesta història anònima”. Sens dubte , la constatació de l’interès cada vegada major de la cia. pel Teatre Documenta. L’espectacle va ser reconegut amb el PREMIO MAX 2001 Espectáculo Revelación.

A l’any següent, 2001, mentre estrenàvem la “incendiària metàfora terrorista” de “Incendiaris”, de Max Frisch, assistim a l’ensulsiada de les Torres Bessones de Nova York…

“La Caiguda”, també en 2001, amb dramatúrgia de Rodolf Sirera i Carles Alfaro, sobre el text d’Albert Camus. Coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya va ser un altre punt d’inflexió en ser el primer espectacle al Teatre Nacional a Barcelona a gaudir d’una reposició en una següent temporada a causa de l’èxit de públic i crítica. També reconegut amb el PREMIO MAX 2003 Escenografia per “La Caiguda”, Premio Finalista MAX 2003 Direcció per “La Caiguda” i Premio Finalista MAX 2003 Il·luminació per “La Caiguda”.

En la temporada 2002-2003, Moma Teatre va presentar el Programa Pinter. Un tribut a un autor clau per a entendre l’aspiració per part de la companyia d’un rigor dramatúrgic que persegueix des dels seus inicis. Arreplegaria aquest tribut les obres “Nit”, “Monòleg”, “La Col·lecció”, “Una Alaska particular”, “Estació Victòria”, “La penúltima copa” i “Celebració”.

També en eixa mateixa temporada, tancarem amb la paràbola sobre la jauria humana de la gran metrópoli “Les Llums” de Howard Korder.

Després de desavinences llargues en el temps amb l’Administració Pública que impedien el creixement de Espai Moma, per coherència a l’esperit crític i nivell d’exigència, tant ètic com a estètic, la companyia va decidir “dimitir”: tancament de ESPAI MOMA.

Açò, com és lògic i natural, va provocar un parèntesi de reflexió i reestructuració que es va interrompre puntualment en el 2007, gràcies a la invitació i encàrrec del Festival Temporada Alta de Girona on es va estrenar la dramatització poètica sobre el genocidi ruandès “Què va passar, Wanoulelé?” de L. Nabulsi.

No va ser fins a l’any 2016, que la companyia reinicia la seua marxa, des dels seus originaris mateixos preceptes, un vell anhel es va fer realitat amb “Vània” (2016), una aproximació, essencialitzada, al clàssic d’Anton Txèkhov. Una coproducció amb els Teatres del Canal de Madrid, recorrent de nou les capitals de l’Estat i recollint premis i gran acceptació tant a Madrid com a València, Barcelona, Festival Temporada Alta a Girona…

En 2017, coincidint amb els 35 anys d’història de la companyia, vam adaptar un dels textos universals més representats, una nova essencialització, aquesta vegada del clàssic de Calderón de la Barca, “La vida es sueño [vv. 105-106]”. Una nova coproducció amb els Teatres del Canal de Madrid, tornant a rebre gran acceptació tant a Madrid com a Almagro, Bilbao, Sevilla…

Reprenent l’esperit de furgar sobre el gènere teatre documenta, la cia. estrena “José K, torturado” al 2018, sobre textos del periodista Javier Ortiz. El resultat és un soliloqui sobre la tortura i la moral, amb múltiples lectures, focalitzat en el personatge del terrorista José K.

Molts dels textos que trobareu a continuació han estat possibles gràcies al llibre MOMA TEATRE 1982-2002 VINT ANYS DE COHERÈNCIA. Edició de Josep Lluis Sirera.  Ed. Bromera. 2003.

JOSÉ K, TORTURAT (2018)

LA VIDA ÉS SOMNI [vv. 105-106] (2017)

VÀNIA (2016)

QUÈ VA PASSAR WANOULELÉ? (2007)

LES LLUMS (2003)

QUATRE HISTÒRIES DE PINTER (2003)

LA CAIGUDA (2002)

RÀDIO PINTER (2002)

TRES HISTÒRIES DE PINTER (2002)

INCENDIARIS (2001)

NASCUTS CULPABLES (2000)

VARIETÉS A LA CUINA (2000)

NATURALESA I PROPÒSIT DE L’UNIVERS (1999)

L’ALTRE (1997)

LA LLIÇÓ (1996)

L’URINARI (1996)

BORJA-BÒRGIA (1995)

CÀNDID (1995/1999)

METRO (1994)

EL CAS WOYZECK (1992)

LA CANTANT CALBA (1991)

BASTED (1990)

INÈRCIA (1988)

CELL ENLLÀ TOT SÓN VINYES! (1988)

EL MUNTAPLATS
(1985, 1987, 1993, 1996)

EL MALALT IMAGINARI (1983)

THE KNACK (1982)