En la primera història: Una Alaska Particular, es val (Pinter) d’un fet real per a enfrontar a l’espectador a un dels seus temes predilectes: la nebulositat de la consciència. Una infermera que roman en la seua letargia mental durant vint-i-nou anys recobra la lucidesa. El record i el present es confonen en un discurs barroc magistralment construït.

La segona peça: Estació Victòria, revela l’acostament de l’autor al teatre de l’absurd, a través del còmic diàleg de la telefonista d’una companyia de taxis i d’un dels seus conductors. Aquest, enamorat d’una clienta en un temps indefinit, ha perdut la noció de la cronologia i de l’espai. Una sàvia sàtira sobre la incomunicació i l’amor.

La penúltima copa ens ofereix una crítica agudíssima del poder per antonomàsia. Un torturador de guant blanc es val de la paraula per a sotmetre a les seues víctimes a la més refinada i cruel vexació. Per a justificar-se, utilitzarà les velles fal·làcies de Déu i la pàtria com a arguments que donen llicència per a matar.

Finalment, Celebració és una mofa desagarrada de la burgesia, mitjançant el festeig d’un aniversari de noces en el qual apareixeran, sota la catifa del luxe, la vulgaritat i la neciesa dels nous rics.

El muntatge no té desaprofitament. Carles Alfaro realitza una sòbria però brillant direcció, que al costat dels intèrprets, tots valencians, deixen constància de la qualitat que pot aconseguir el nostre teatre. Sense cap dubte, el millor espectacle en el que va de temporada.

Quatre Joies. Crítica de teatre. Salvador Domínguez. Les Províncies. 12.01.2003

PREMI A LA MILLOR ACTRIU, ISABEL ROCATTI PER UNA ALASKA PARTICULAR PREMIS DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA. 2004