“Magnífico teatro documento sobre un incierto futuro que puede repetirse”. José Vicente Peiró – Las Provincias.
14 de maig – TEATRE ARNICHES D’ALACANT
Dramatúrgia (basada en testimoniatges reals), espai escènic i direcció: Carles Alfaro
Intèrprets: Cristina Fernández Pintado, Verònica Andrés, Laura Pellicer i Àngel Fígols
Composició musical: Joan Cerveró
Disseny de vestuari: María Almudever
Fotografia: María Cárdenas
Maquillatge i perruqueria: Amparo Carriò
Coordinació tècnica: Ernesto Porcar
Producció: Moma Teatre
Col·labora: Institut Valencià de Cultura (IVC)
Duració de l’espectacle: 85 minuts
Gènere: Teatre de text
Una documentalista treballa en un reportatge anomenat “Memòria de l’oblit”: un recull de testimoniatges de la seua pròpia família que, fins al dia de hui, pateix les conseqüències d’una “història anònima” dins del seu propi nucli familiar. Són tots ells -la seua filla, el seu germà i la seua germana- descendents que, d’una manera o una altra, van heretar una culpa que no és la d’ells, però que els continuarà acompanyant durant tota la seua vida, fins i tot a les generacions futures. Saben molt poc de la història dels seus pares, viuen darrere d’un mur de silenci. Eixos encontres íntims entre germans i filla, intentant trobar respostes i provocades per la reportera, li van endinsant a un passat propi familiar fins a un punt sense retorn. Els espectres de la memòria dels membres de la família amenacen cada vegada més a la reportera que sols busca la veritat, la seua pròpia veritat. Però, existeix potser “la veritat”? És la mateixa per a tots, o hi ha una veritat per a cadascú?
Potser per a oblidar cal recordar; potser és l’única manera de conquistar el passat.
Assistim a l’escena per a endinsar-se en l’altre, interpretar a l’altre, posar-se en el lloc de l’altre; tractant de conjugar l’oblit amb la memòria. Construir records que ens permeten viure.
Un exercici de voyeurisme revelador.
No seria aquest la fi última del teatre?
MOMA TEATRE
Galeria de fotografies de MARÍA CÁRDENAS
CALENDARI DE FUNCIONS DE “MEMÒRIA DE L’OBLIT”
Del 17 al 28 de març – SALA ULTRAMAR de València
14 de maig – TEATRE ARNICHES d’Alacant
SOBRE MEMÒRIA DE L’OBLIT
La intimitat hauria de reflectir-nos, com un espill, la radiografia de nosaltres mateixos; la no exposició ens indueix a una baixada de defenses, a una confidencialitat pròpia, a un anonimat, a una interacció amb el nostre interior on la conducta es revela desinhibida per inconscient.
Quan observem a éssers aliens en la seua intimitat, ens endinsem en les essències de l’ànima. I és en aqueix exercici de voyeurisme on, paradoxalment, aquella aliena singularitat nua que ens diferencia de nosaltres – i que, al seu torn, ens singularitza a nosaltres – és el que ens permet endinsar-nos en l’altre i sentir-nos més pròxims.
Hi ha una genètica, arbitrària, que, d’inici, ens fa diferents, singulars. També semblaria que tot allò que hem anat adquirint al llarg de la nostra vida és el que ens ha anat diferenciant; que l’adquirit ens diferencia. Que la base de la nostra suposada personalitat té molt a veure amb allò adquirit. Però allò que anem adquirint ha sigut lliure i selectivament adquirit? Creixem en un lloc determinat, en una cultura social determinada en la qual, inevitablement, convivim i ens uniforma; en un context familiar determinat (un pare, una mare i uns germans determinats) amb una educació determinada: tot condicionants. Cal recordar que els 2 primers anys d’un individu són els que ens configuren per a tota la vida… En determinades circumstàncies, allò adquirit, ens arriba condicionat i no innocu; i aquest viatge iniciàtic ho gestionem com podem.
Seria correcte, per tant, afirmar que la nostra personalitat, condicionada, és el resultat d’una voluntat pròpia? Pot una personalitat mancar d’una naturalesa singular?
Sí, hi ha una genètica. Però la genètica, igualment involuntària, no conviu, no interactua amb la vida. És una base que insinua uns instints i ens col·loca en un punt de partida diferenciat des d’on filtrar, d’una manera inconscient, tot allò adquirit i per absorbir. Com diferenciar quin acte és condicionat per la genètica o per allò adquirit? Quin és “acció” i quin és “reacció”?
La nostra existència es debat eternament entre, d’una banda, adquirir de la manera més selectiva, i per l’altre, no “desconnectar” de la seua naturalesa originària.
La paradoxa: és en la nuesa on les diferències entre els uns i els altres es dilueixen. Que en la intimitat ens identifiquem més els uns en els altres es deu al fet que en la intimitat entrem en l’ametla de la nostra ànima, en allò comú de l’ànima humana. Uns tenim por a una cosa i altres a una altra. Però tots tenim una por. Igualment un anhel, una manca, un afecte, una absència, un secret…
Endinsar-se en l’altre, interpretar a l’altre, posar-se en el lloc de l’altre és l’exercici més saludable per a potenciar-nos la tolerància; per a arribar, fins i tot, a identificar-nos a través de la diferència.
Un exercici de voyeurisme revelador.
No seria aquest la fi última del teatre?